Units per la cicatriu del naixement al bell mig de les nostres panxes, aquesta és la carretera què ens porta unànimement als nostres ancestres fets de bronze i pedra. Un dia aquests homes van ser carn, o potser només parts d’ells. La resta, una invenció de l’ideal humà del moment. Entre Plató i Aristòtil, se'ns configura una imatge absoluta del cos humà: quina és la seva forma exacta, quins els seus moviments, quin el seu posat. I amb això, amb aquest dietari escrupolós de mesures i postures, creixem i ens configurem a nosaltres mateixos. Ens emmirallem en uns possibles què se'ns presenten com a impossibles tot i que, ailàs! , com pot ser? si tots hauríem de ser així! I anem fent i anem tirant, i passem hostilitats i el món se'ns presenta més amable, les persones més diverses i la singularitat més evident, fins que, un bon dia, un grup de persones decideix confrontar la seva nuesa terrenal i imperfecta amb aquesta artística, impassible i ideal. Un grup de persones entra al Museu Arqueològic de Catalunya i es marca un cara a cara, un pell contra pell, un cos a cos contra el bronze de l’Antiga Grècia i la carn contemporània. Una lluita completament estèril batallada per homes i dones de pell descoberta contra guerrers de metall que han estat submergits al Mediterrani durant temps indefinits. I per fortuna, la carn és la carn i la realitat és la realitat, i els ideals són ideals i així ens ho explica la història, la nostra vida i el nostre dia a dia. I la batalla evidentment és guanyada per la vida. Perquè, qui voldria assemblar- se al bronze, antic, fred, llis i impassible? Qui voldria deixar anar una vida de moviment, tova, abraçable i lliure per esdevenir ferro mullat? Amb la batalla, el grup de pells descobertes ens proclamem com els defensors de la llarga vida a la carn caiguda, a les panxes grosses i a les mirades amables que la llibertat de la nuesa ens propaga.